ELS PROBLEMES DE L'EDUCACIÓ
En aparença, aquesta pot semblar una pregunta senzilla i a la que pot contestar tothom. I sí, realment pot contestar qualsevol persona que tinga un mínim de contacte amb l’educació ( i clar totes hem sigut estudiants, o estem a la universitat, o hem fet algun curs del Servef, i això és educació). Però no crec que siga una resposta senzilla, a més de que els problemes educatius per a mi, no seran els mateixos que per a una persona d’idees conservadores o “de dretes”, ja que la seua idea de millorar l’educació, probablement no tinga res a veure amb el meu concepte de millora. Crec que és important reflectir açò, perquè el meu discurs i la meua crítica al sistema educatiu actual està emmarcada dins d’un discurs anticapitalista, antiestatista i també nacionalista. Anticapitalista perquè el model econòmic actual de la globalització i el neoliberalisme comporta una alienació de l’individu, competitivitat, mercantilització de la vida, consumisme, soledat, bogeria; totes característiques contràries a aquelles bases en les que hem d’educar-nos. I evidentment perquè pense que podem construir un model de vida millor. Antiestatista, perquè no pense que siga l’Estat qui haja de construir-lo, sinó nosaltres mateixa sense la necessitat d’estructures jerarquitzades que ens ordenen la vida pública, si no que haurem de ser nosaltres mateixes qui ens l’estructurem. I evidentment nacionalista i internacionalista, perquè crec en la cultura popular, crec en les cultures, en les llengües i no crec en les invasions ni en les imposicions, i així en la solidaritat entre pobles. El cas de valència és un clar exemple de dominació lingüística d’una llengua imposada i una minorització de la llengua popular, a més d’una total imposició cultural històrica. L’educació està molt lligada al model de societat i sistema en el que creguem, i així la meua crítica no es pot deslligar del meu ideari personal, ni tampoc de la meua situació geogràfica i cultural.
D’aquesta manera pense que, i en els moments de crisi econòmica i de qüestionament del sistema en els que vivim, el sistema educatiu és un reflex més de com el capitalisme ha penetrat fins a l’intern de les nostres societats i que, malgrat que a l’estat espanyol actualment encara existeixen i s’intenten preservar els anomenats drets socials, es tendeix cada vegada més cap a la privatització d’aquestos; és evident que els concerts (més exagerats en algunes comunitats autònomes que en altres) són una conseqüència directa d’aquesta política mercantilista i de governs neoliberals. Els concerts, suposen a més d’un estalvi econòmic important per part de l’estat o de les comunitats, un pas més en la privatització de l’educació.
Curiosament, a més, les escoles públiques tenen un control governamentals més gran que les escoles privades o concertades, és a dir, les administracions són les que tenen més poder a l’hora d’estructurar els centres escolars, els horaris, són les que donen el pressupost, les que fan les lleis que després les regiran, etc; els concerts d’aquesta manera no suposen tan de control de les administracions i més possibilitats en la política educativa pròpia. Un exemple d’açò és el cas de Batiste Malonda[1] de l'escola El Castell, d'Almoines a La Safor; qui no va ser renovat al càrrec de director de l’escola per part de l’administració, ja que no estava en la línea que el govern valencià actual segueix.
Hi ha una jerarquització, trobe que molt més accentuada en el cas del País Valencià, en la que les administracions públiques fan de l’educació un joc democràtic i polític, quan realment és un aspecte complex i molt important amb el que no es pot jugar. D’aquesta manera el govern valencià juga amb Font de Mora a imaginar una escola pública llunyana de la realitat valenciana, sense lligams culturals, sense recursos, amb professionals mediocres; i amb una escola privada “de qualitat”, amb molts recursos, una escola europea, avançada, etc. A més, els mitjans de comunicació juguen un paper molt important en aquest joc, i són els periòdics i la televisió valenciana els que fan veure els problemes de l’educació pública i els beneficis de l’educació privada i concertada, de quins són els avantatges dels uniformes, i quines són les conseqüències negatives dels docents tan dolents que ens trobem en les escoles públiques. Només cal pegar una ullada a la premsa valenciana per saber de què estic parlant.
A més, sofrim la malaltia de la burocratització, tot ha de passar pel govern, totes les nostres accions han de passar per permisos previs que les possibiliten, tenint així la capacitat de negar-nos-les, prohibir-nos-les o simplement per tindre’ns controlats. Crec important doncs una educació diferent i complementària a la formal, que se n’isca d’aquesta institucionalització i que no siga absorbida. Un exemple, serien els ateneus que existiren durant la república, on l’aprenentatge comunitari, la discussió crítica, la lectura o els debats, formaven part de la nostra activitat ciutadana; o en l’actualitat l’exemple de les Universitats Lliures[2] o els d’alguns Centres Socials, com a espais d’aprenentatge i de debat, que són públics, lliures i no estan controlats per ninguna administració. Així ens permeten la llibertat de proposar per nosaltres mateixos temes que ens semblen interessants o acudir a activitats que han estat organitzades per altra gent que estava interessada en aquest o altre tema, sense la concessió de permisos ni la burocratització de papers. Són molt importants aquestos espais d’autonomia, d’aprenentatge crític, de debat, de treball en grup, etc; per a la formació d’una ciutadania viscuda i real.
De totes maneres, parlant només de l’escola com a la institució més propera a la que em vull dedicar i a la que potser em fixe més, distingiria dos tipus de problemes: interns, perquè depenen d’aquelles persones que formen la pràctica quotidiana de l’escola i, externs perquè depenen de les administracions. Aquestos últims ja he parlat ( burocratització, jerarquització, estancament, finançament, etc) així que em dedicaré als interns.
Primerament crec que cal fer menció a l’escassa formació dels docents, de com no existeix una formació continua real i interessant, si no més bé, una mena de col·lecció de punts que has de fer durant la teua carrera docent, que és obligada de completar i amb la que quants més punts tingues, més retribucions econòmiques guanyaràs; independent de la teua avaluació real. A més, la formació inicial tampoc és una formació completa, sobretot en el cas dels professors, que tot i que tinguen ja una llicenciatura no estan capacitats pedagògicament parlant per a la pràctica educativa. No tenen coneixements de didàctica, i molts ho veuen com una eixida professional ràpida, més o menys fàcil, i amb una bona retribució econòmica; i no tant com a vocacional. Evidentment hi ha excepcions i hi ha molt bons mestres i professors, però són l’excepció que confirma la regla. Açò, evidentment va lligat al desprestigi que ha anat recollint l’escola i sobretot els docents; a més d’una relació negativa amb les famílies. Tot açò és important que canvie perquè la comunitat educativa ha d’estar junta, ha de saber conviure, i ha d’escoltar-se. No pot estar en la teua contra ja que és justament això el que es vol, la individualització generalitzada i açò també ens du a la falta de treball en grup, de debat i de crítica a la pràctica educativa dels docents i entre els docents. Aquest ideari individualista, lligat fortament al context econòmic i capitalista en el qual vivim, crec que és un dels principals problemes de l’educació ja que se’ns tracta per sectors separats, i els problemes d’uns no són problemes dels altres, o fins i tot són els culpables; i mentre l’administració i el govern ens passen “el mort” ells no reben crítica alguna. Un exemple d’ almenys un primer pas per a la cohesió d’un barri molt proper a la nostra facultat és el cas de la plataforma Benimaclet Viu[3], un conjunt d’entitats del barri de Benimaclet que treballen juntes per un barri millor; i entre aquestes trobem: el CP Pare Català, l’IES Carles Salvador, el Centre Social-Bar Terra, el KafCafé, etc. Veïns, mestres, grups i comerços del barri treballen junts per millorar la seua situació.
A més, en els últims anys crec que s’ha modificat la visió que es tenia sobre els xiquets i l’ infantesa. Han passat de ser un angelets a convertir-se en el pitjor dels dimonis, i hem començat a parlar de psicopatologies infantils, problemes de conducta, violència en les aules, fracàs, psicofàrmacs infantils, centres de menors ( que semblen presons), etc. De fet les assignatures que parlen sobre patologies o les coses més morboses i dràstiques de la societat són aquelles que més agraden o semblen més atractives als alumnes, és a dir, futurs docents o educadors socials. Trobe que és important ressaltar aquesta nova visió del xiquet i de la infantesa, ja que va acompanyada d’un enduriment de la llei del menor en les condemnes; i així d’un creixement important en la construcció dels centres de menors o millor dit centres penitenciaris per a menors, on es medica i es fan barbaritats amb els joves adolescents. Però evidentment és molt millor invertir en un centre que donarà diners al govern ( empreses de neteja, empreses de catering, etc.); que no un treball vertader de recursos humans amb psicòlegs, teràpies, metges, educadors socials, assistents socials, sociòlegs, mestres, etc; que treballen interdisciplinarment, sense la necessitat de traure a aquestos joves del seu context ( la majoria de les vegades ja fotut) per a posar-los en un altre encara pitjor.
Per últim, i com que som al País Valencià, crec important parlar del problema lingüístic i de les polítiques educatives que empra el govern en pro d’altres llengües i en reprimenda del valencià. Així, en compte de crear polítiques que afavorisquen l’ús i el coneixement de la llengua, s’afavoreix abans el coneixement d’altres llengües com el xinés i l’anglès. Evidentment és una presa de pèl per part de l’administració i un allunyament de la realitat social i cultural valenciana. És precís remarcar aquest debat, ja que les cultures pròpies, el medi que ens envolta, la història, etc; en comptes de lligar-la a la nostra realitat, de fomentar el coneixement crític d’aquesta; s’obvia un conflicte lingüístic tan important per a la societat i per a la cultura valenciana i s’intenta esquivar amb propostes educatives com l’aprenentatge del xinés, fruit de la demència política i del joc del que abans parlàvem. Evidentment és tota una estratègia crear debats lingüístics estúpids, per a poder realitzar propostes d’aquest tipus, com que es done xinés a les escoles valencianes, quan abans deurien d’assegurar una educació plenament en valencià, per a poder començar a parlar d’altres llengües tant interessants com aquesta, però més llunyanes a la nostra quotidianitat i cultura.
[1] Vídeo Batiste Malonda. Escola El Castell d’Almoines. http://www.youtube.com/watch?v=kiuTqsHQOtQ&feature=player_embedded#!
[2] ULL de Benimaclet. http://ullbenimaclet.wordpress.com/ i la Xarxa d’Universitats Lliures. http://www.unilliure.org/
